Archive for gener 10th, 2009

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Pasear por monumentos históricos tal como eran en el pasado.

Filed under Ciència

¿Cómo era caminar por el Coliseo cuando el imperio romano estaba en su apogeo? ¿Cuánto difiere esa experiencia de la que los turistas tienen hoy día? Nuestro conocimiento de cómo era la vida en las eras antiguas podría aumentar gracias a una nueva iniciativa que busca reproducir de manera más precisa y realista que cualquier dibujo o maqueta a escala cómo se percibían esas emblemáticas obras arquitectónicas, patrimonio cultural de la humanidad, en su época de pleno apogeo. Científicos expertos en computación e investigadores especializados en edificios históricos del patrimonio cultural están valorando si la sofisticada tecnología actual de imagen tridimensional, puede ser combinada con los últimos datos obtenidos acerca de tales edificios, con el fin de producir reconstrucciones visuales significativamente mejoradas de catedrales, palacios y otros edificios de relevancia histórica que han perdido buena parte de su esplendor físico por culpa del paso del tiempo y de las vicisitudes de la historia.

Esto podría ayudar a los historiadores, estudiantes y visitantes de museos a tener una idea mucho más clara de cómo eran percibidos esos sitios por las personas que los utilizaban en el pasado y qué sensaciones despertaría pasear por su interior cuando aún no estaban en ruinas. El trabajo está siendo realizado por investigadores de WMG (Warwick Manufacturing Group) y del Laboratorio Digital de la Universidad de Warwick. En particular, los efectos del humo, el polvo, la niebla, y las condiciones de iluminación interna (todo lo cual debía influir bastante sobre la forma en que los edificios eran percibidos por quienes los utilizaron en el pasado) pueden ser modelados por primera vez con notable precisión. Nuevos desarrollos en tecnología de pantallas también ayudan a producir imágenes que son muchas veces más brillantes, más vívidas en colores, que incorporan mejor contraste entre la luz y la oscuridad, y que por lo tanto son más realistas, que las logradas anteriormente.

Aprovechándose de tales capacidades nuevas, desarrolladas por organizaciones pródigas en tecnología punta especializada en este campo, el equipo de Warwick es el primero en examinar si pueden ser combinadas con las evidencias arqueológicas más recientes (sobre las características de los edificios, sus usos, y otras cuestiones prácticas) y ser empleadas para crear reconstrucciones computerizadas en 3-D que permitan conocer más a fondo la vida cotidiana que tenía lugar en esos carismáticos lugares. El futuro podría ver la combinación de representaciones extremadamente precisas, en tres dimensiones y alta fidelidad, con otros parámetros ambientales reproducibles, por ejemplo temperatura, olor y sonido. Este nuevo trabajo podría conducir a forjar una nueva y significativa herramienta capaz de ayudarnos a ponernos en contacto con el pasado de un modo mucho más estrecho que lo conseguido hasta ahora. Las técnicas informáticas gráficas de alta definición que están siendo desarrolladas para este proyecto son igualmente aplicables a otros campos que requieran una visualización de gran verismo, como por ejemplo la imaginología médica, el diseño de productos, la arquitectura y la reconstrucción policial de escenas de crímenes.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Desarrollan un teclado en Braille para PC único en el mundo.

Filed under Ciència

El nuevo teclado, que se puede conectar al PC por el puerto USB, facilitará mucho las tareas informáticas a los invidentes habituados a las máquinas de escribir Braille, ya que combina por primera vez las teclas de funciones y de desplazamiento de un teclado convencional con ocho teclas Braille que permiten escribir en cualquier idioma. Mediante un selector, también es posible escoger entre las modalidades de escritura acumulativa y correctiva. Se trata de dos modos alternativos que consisten en indicar los puntos del símbolo Braille presionando las teclas una tras otra (acumulativo), o bien presionándolas todas simultáneamente (correctivo).El teclado ofrece, además, la posibilidad de actualizar sus prestaciones a medida que se desarrollen actualizaciones del firmware (los programas internos que gestionan las prestaciones) en el futuro.

Este nuevo teclado informático ofrece al invidente una gran facilidad para trabajar especialmente con fórmulas matemáticas y programas de edición musical. Hasta ahora, para llevar a cabo este tipo de tareas era necesaria la ayuda de alguna persona sin discapacidad visual.El proyecto, iniciado en marzo de 2004 a propuesta de la ONCE, ha sido coordinado por el investigador del Departamento de Microelectrónica y Sistemas Electrónicos de la UAB Jordi Roig, con discapacidad visual desde hace tres años y afiliado a la ONCE. En la investigación también han participado profesores de la Escuela Técnica Superior de Ingeniería de la UAB y de la Escuela Universitaria de Informática de Sabadell (también de la UAB). El grupo trabaja actualmente en otros proyectos en el ámbito de las aplicaciones tecnológicas de autonomía personal. Entre ellas, destacan el desarrollo de un convertidor automático para hacer accesibles las páginas web que actualmente no lo son para invidentes, así como la creación de una pantalla táctil que represente la información gráfica en relieve.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Explorar la Internet del pasado.

Filed under Ciència

“Su navegador es sólo una ventana dentro de la Red tal y como existe hoy”, subraya Eytan Adar (Universidad de Washington). “Cuando usted busca algo online, está obteniendo sólo los resultados del presente”. Ahora, Adar y sus colegas en la Universidad de Washington y en Adobe Systems Inc. están almacenando sitios web históricos que los usuarios pueden rastrear fácilmente utilizando una aplicación de fácil manejo llamada Zoetrope.

“Existen tantas maneras de encontrar, manipular y visualizar datos en lo que llamamos “la Red de Hoy”, que resulta asombroso que no haya forma de hacer algo similar en la Red Efímera”, señala Dan Weld, profesor de ingeniería y ciencias de la computación en la Universidad de Washington, quien también trabajó en la aplicación. Un servicio, el Internet Archive (Archivo de Internet), ha estado capturando versiones antiguas de sitios web durante años, pero los registros de los sitios almacenados son inconstantes, según indica Weld. Más importante aún, no existe una forma sencilla de buscar en el archivo.

Con Zoetrope, cualquiera será capaz de utilizar búsquedas fáciles por palabras clave para encontrar información web archivada o buscar patrones a lo largo del tiempo. Puede además capturar y ayudar a analizar información que de otra manera podría no estar disponible en ningún lugar. Zoetrope podría finalmente ser incorporado a cualquier otro navegador. Si usted deseara navegar a través de las versiones pasadas de un sitio web determinado, le bastaría desplazar una barra deslizante para ver versiones más y más antiguas.

Los usuarios pueden ver los datos históricos moviendo la barra deslizante, pero también están disponibles análisis más sofisticados. Si está buscando algún dato numérico, como el precio de la gasolina a lo largo del tiempo, el programa le puede dibujar algunos gráficos. Ahora mismo, Zoetrope está almacenando cada hora una nueva versión de 1.000 sitios diferentes aproximadamente. Se ha estado ejecutando durante cuatro meses, de modo que los registros no van más allá de eso, pero los creadores de Zoetrope esperan acabar incorporando al programa la información de cerca de 14 años de registros del Internet Archive.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Libros de texto: la salvación de los maestros.

Filed under Educació

Estamos en un momento de la educación donde los libros de texto son la salvación y el recurso al que se amparan la mayoría de los maestros. Unos maestros que bien por su incapacidad por llevar a cabo su trabajo o por su comodidad se dedican a seguir las instrucciones de unos libros de texto que lo llevan todo ya detallado desde el primer día de curso.

Los libros de texto ya no son una simple fuente de información o de consulta, sino que son como unas guías que deben seguir los alumnos. Ellos ponen las reglas, los conocimientos que se han de aprender, como se los han de aprender, y algo peor, como deben ser evaluados. Con todo esto es difícil que un maestro no caiga en la tentación de hacer uso de ellos de la forma más cómoda. Es comprensible, ya que tienen ya hechas las unidades didácticas y lo único que deben hacer ellos es exponer prácticamente lo que dicen los libros y explicar dudas. O ni siquiera eso, porque con esta forma de educar se puede dar el caso que un maestro que no entienda del tema pueda dar una asignatura simplemente siguiendo los pasos del libro del profesor.

Cuando se desarrolla un programa de curso, lo difícil es saber que dar y cuando darlo. Si todo esto lo tuvieran que realizar los profesores pasarían mucho tiempo pensando cual sería la mejor forma y manera de distribuir los conocimientos en unas clases donde su principal enemigo es el tiempo y el número de alumnos. Deben elegir con que quedarse, y que mejor para ellos que obtener un libro de texto igual para todos sus alumnos donde ya venga todo estudiado y detallado. Nuestro trabajo como docentes, es principalmente dar las clases, y aunque parezca una tontería, los libros de texto últimamente parece que le hayan quitado las competencias al maestro.

Los libros de texto son un recurso, pero en la actualidad, los libros de texto son los que marcan los pasos a seguir y el maestro es el que se convierte en el recurso mediante el cual manejarlos. Esta claro que son muy cómodos y que le ahorran mucho trabajo y sacrificio a los docentes, pero no son menos los inconvenientes que conlleva esto. El hecho de utilizar de esta forma los libros de texto acaba por crearnos unos esquemas estandarizados, donde todo se rige por las mismas normas y donde cuando cambiamos algo nos vemos perdidos porque ya no continuamos con la misma rutina. También provoca que los alumnos tengan unos esquemas de pensamiento determinados, tanto para aprender como para responder a cada situación.

Esta forma conductivita de aprendizaje no es la más adecuada, y es ahí donde el maestro debe actuar. Debe fomentar un pensamiento constructivo y adaptado a las necesidades de cada lugar y alumno. Un aprendizaje que fomente la participación y el debate en clase y no se limite a seguir lo que dicen los libros. Los docentes deben saber cual es su papel en la escuela y cual es el papel de los libros de texto.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

La didáctica de la mala conciencia.

Filed under Educació

Quizás sea un hecho curioso el que en unos tiempos actuales en donde parece que las personas solo se preocupen por si misma y apenas son concientes de los problemas sociales, sean los mismos tiempos en los que se pretende borrar la asignatura de filosofía. Hasta ahora solo se impartía en Bachillerato, de forma independiente a las otras materias como si fuera simplemente una más. Pero hemos de saber que esto es un error, la filosofía no debe de tratarse como una asignatura, como un conjunto de conocimientos, si no como una forma de aprender a pensar y usar estos conocimientos de la forma adecuada y con el mayor sentido posible. Viéndolo así no solo digo que debería mantenerse por siempre la filosofía en las aulas, sino que debería impartirse incluso antes, en edades más tempranas.

Tras analizar la situación, esta creciendo la importancia que prestan tanto los docentes como los alumnos proyectos filosóficos en las escuelas. Uno de los mas conocidos es “Aprender a pensar: Filosofía para niños”. Vivimos unos tiempos en los que las personas muchas veces viven la vida con un falso optimismo, un positivismo donde creen que realizan grandes tareas pero no son capaces de pararse a pensar a que se deben estas acciones o ni si quiera si esta bien hacerlas. Por este motivo suele decirse que el filósofo ha de ser la mala conciencia de su tiempo. Vivimos en una realidad muy compleja donde las personas necesitan de unos elementos de juicio para poder hacer frente a esta realidad de la mejor forma posible, es ahí donde interviene la filosofía como elemento de juicio. Por mucho que sepamos, o logremos recordar sobre las matemáticas o la historia nunca podremos hacer un uso adecuado de ellas si no mantenemos un pensamiento objetivo y crítico. Además, esta comprobado qué la aplicación de estos programas transfieren eficacia al resto de las materias impartidas.

Puede que se le de tanta importancia en imponer esta metodología en las aulas, porque la escuela misma tiene la llave para cambiar la sociedad. La escuela es el lugar donde se van a formar los futuros ciudadanos, y por consiguiente de donde partirá la nueva sociedad. Crear estas metodologías para que actuaran en otros sitios sería inútil, solo la escuela tiene la capacidad para que llegue a todos y de forma igualada. Esta debe ser una metodología crítica, que sepa distinguir lo bueno de lo malo, incluso saber porque razón lo es. Con esto se pretende fomentar una comunidad de investigación dentro del aula, para tratar los problemas mas importantes i encontrar consensos y soluciones comunes basándose en el enriquecimiento que aportan las aportaciones grupales.

La única tarea que debe realizar la escuela no es enseñar o transmitir conocimientos, si no crear ciudadanos completos, conscientes de la realidad, curiosos y capaces de preguntarse el porqué de las cosas. Este aprendizaje en el que se van acumulando conocimientos ha de ser reforzado mediante una capacidad crítica y globalizadora que nace de la reflexión. En ausencia de dicha capacidad nunca se podrá interpretar que nos ocurre ni a nosotros ni a nuestro alrededor, por lo tanto, no podremos hacer frente a los problemas de los que padece la sociedad de hoy: medioambientales, tecnológicos, morales o de cualquier tipo.

Tras haberse juntado diversos expertos, hay que decidir cual es la forma en las que se llevarán a cabo estos programas críticos dentro de cada aula. Como hemos dicho, exponer en práctica este tipo de pensamiento no debe limitarse a una asignatura o a una edad determinada, sino que debe formarse al individuo para que haga un uso constante de él. La mejor forma es organizando un grupo de alumnos que esté dispuesto a discutir sobre algún tema en concreto y de real importancia. Se proponen lecturas sobre el tema tratado con la intención de que los niños estén familiarizados con lo que van a hablar, del mismo modo que puedan definirse dentro de una opinión. El uso de estos conocimientos adquiridos será vital para poder desenvolverse, como decíamos, a una gran cantidad de conocimientos no se le podrá sacar partido si no se es consciente de lo que ocurre, pero también será imposible sacar partido si carecemos de estos conocimientos. Tras haber propuesto lecturas que promueven la reflexión se crea un debate con la consecuencia de obtener una discusión razonada, cosa de la que muchas veces se carece en la edad adulta.

Si llevamos a cabo estos proyectos en niños pequeños, crearemos unas personas que carezcan de ingenuidad, que no se dejen influenciar ni mucho menos acepten las cosas que no hayan entendido. Mediante la reflexión de la información y su posterior crítica cada individuo tomará la mejor dirección guiándose por unos principios lógicos y morales básicos, por lo tanto, se le estará brindando a la sociedad misma una oportunidad de mejorar.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Acoso escolar.

Filed under Educació

Tras los últimos casos de violencia en las aulas, numerosos medios han optado por realizar distintas investigaciones, con la intención de saber la frecuencia en la que ocurren estos hechos. Al haber recogido los datos necesarios se ha establecido una estadística donde vemos que tres de cada cien alumnos entre 12 y 16 años sufren acoso escolar, más conocido como bullying. Esto es una forma extrema de violencia que ocurre en el ámbito educativo. Hasta hace pocos años no estábamos concienciados de que esto ocurría, pero tanto por el aumento de los casos como por el eco que se han hecho los medios de comunicación, es un tema que aparece en boca de todos. Lo que más nos enseñan los medios son los casos de agresión física, pero no son los únicos. Debemos saber que también existe un tipo de acoso psicológico, donde a las víctimas se les insulta, humilla o discrimina. Los efectos de este tipo de maltrato psíquico se traducen en un rendimiento escolar inferior al habitual.

Se pensaba que los niños o niñas que sufrían este tipo de acosos eran normalmente los más débiles y retrasados de la clase pero los datos obtenidos reflejan que no existe un perfil de víctima definido. Muchas veces son las mayores habilidades de los niños las que despiertan envidias en los demás chicos optando por meterse con ellos. En otras ocasiones simplemente los prejuicios raciales o culturales solo por ser diferentes a ellos influyen en que sean elegidos como victimas.

Por otro lado el 8% de los alumnos reconocen que acosan a sus compañeros. Sin embargo no todos ellos coinciden en que hayan acosado o agredido a sus compañeros simplemente por diversión, hay que tener en cuenta que la mayoría de ellos lo hacen como respuesta a diversas provocaciones. Este es otro tema, el de cómo muchos niños de hoy en día optan por la violencia para acabar con los problemas. Sin embargo después de entrevistar a las victimas de estos acosos sabemos que la mitad de ellas piensan que se meten con ellos sin ningún motivo aparente, simplemente porqué la han tomado con ellos.

Normalmente no existe la ley del silencio. Se cree que los demás alumnos testigos de los acosos no hacen ni dicen nada a favor de la víctima, pero tras ver las estadísticas eso no ocurre así, la mayoría responde de forma positiva aunque solo sea avisando al profesor o contándoselo a los padres.

Pero casos muy extremos que aun siendo muy aislados debemos evitar a toda costa. Un dato alarmante es que uno de cada cuatro niños acosados asegura que los profesores no hacen nada por evitarlo. Debemos ver como un hecho alarmante que el profesor haga caso omiso a estas agresiones, ya que muchas veces, los demás alumnos, ya sea por miedo o por otros motivos no cuentan lo que ocurre. Como consecuencia, los hechos pasan desapercibidos. Y es aquí donde el profesor debe asumir la responsabilidad de ver lo que pasa y tomar cartas en el asunto. Y digo que es responsabilidad de él porque es el adulto que más cerca esta de las agresiones y quien con mayor facilidad puede darse cuenta. Los acosos normalmente se desarrollan en espacios privados o poco visibles del entorno escolar, y en las propias aulas en ausencia del profesor, ya que los agresores se amparan en la clandestinidad para atacar. Por lo tanto muchas veces los padres son ajenos a lo que esta pasando y solo se dan cuenta en casos muy sonoros.

Las víctimas a veces se sienten desamparadas y discriminadas por lo que han habido casos muy trágicos que se hubieran podido evitar. Si recordamos el caso del joven de Guipúzcoa Jokin Ceberio podemos ver que el niño, con 14 años era victima tanto de acoso psíquico como físico, habiendo dos formas básicas de evitarlo. La primera era que el profesor actuara, pero las tras investigaciones se supo que incluso el profesor en alguna ocasión participo en las humillaciones. La otra forma de evitarlo hubiera sido la confesión de algunos testigos, pero ya sea por miedo u otro motivo no hicieron nada. Finalmente el niño opto por suicidarse lanzándose desde lo alto de una muralla, tras lo cual, muchos de los testigos escribieron mensajes arrepintiéndose por no haberlo defendido.

Otro de los casos llamativos que han ocurrido nos sirve para comprobar como el perfil de victima no es el típico niño tímido e inferior a los demás. Es el caso de una joven de Michigan llamada Kristina Calco de 15 años. Era una chica ejemplar, de las mejores en sus estudios, una niña divertida, simpática y que se preocupaba por todos los demás. Conocida por todos por sus actuaciones deportivas en el instituto, la iniciativa de crear animadoras para los partidos, elegida para diseñar carteles de distintas celebraciones… Pero el hecho de ser una niña tan perfecta hizo que surgiera cierta envidia hacia ella. Debido a esto empezó a sufrir el acoso psicológico por parte de algunos compañeros, a lo que se sumaron más tarde muchos más.

Es un caso interesante que analizar ya que aunque había estado pasando desde años anteriores nadie lo sospechaba, era impensable que una chica como ella se sintiera discriminada por los demás. A ello se unía el hecho de que Kristina no contara nunca lo que estaba pasando a los adultos, solo a algunos amigos de confianza. Como en el caso de Jokin Ceberio, ante la sorpresa de todos Kristina se suicido. Nadie se explicaba lo sucedido hasta que días más tarde se leyeron algunas de sus conversaciones con otros chicos donde reconocía el acoso al que estaba sometida y su incapacidad para superarlo. Es en casos como este donde se comprende la importancia del profesor. Éste debe tener en cuenta la mínima sospecha y estar siempre con los ojos abiertos con el objetivo de evitar nuevos casos como este.

Hay que ser conscientes de que una de las funciones de la escuela es la custodia de los más jóvenes, por lo tanto no podemos cerrar los ojos ante casos así. El trabajo de las escuelas no solo es enseñar conceptos, sino enseñar a convivir civilizadamente. Que los niños sepan aceptar la diversidad que existe hoy en día en las aulas a través de la tolerancia. Ya sea una diferencia de raza, de religión, etc… Debemos hacer de las escuelas un lugar donde exista un clima y ambientes apropiados para la educación. Donde nadie se sienta discriminado por los demás. Analizando y corrigiendo errores externos a las aulas, porque no hay que olvidar que aunque esta violencia aflora en las escuelas, sus raíces están en la familia y en la sociedad.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Sunrise (amaneixer).

Filed under Cine

Es una pel·lícula muda i sense color, degut al any que es va fer. Així i tot, tracta un tema real i que ens es familiar a totes les persones, l’infidelitat. El argument ens mostra un home de camp, aparentment feliç amb la seua esposa. Però tot canvia quant en època de vacances arriba al poble una dona de ciutat, amb la modernitat que les caracteritza. El protagonista s’enamora d’aquesta dona i mantenen una relació secreta, encara que la verdadera muller del protagonista sospita, el tracte amb ella ja no es el d’abans, deixa de prestar atenció a la seua família i la felicitat de parella ja no existeix. Per a complicar mes les coses, l’amant intenta convèncer l’home per a que assassine la esposa, com si fos un accident i així poder estar junts per sempre. L’home esta tan penjat per l’amant que inclús es planteja fer-ho, però es en el moment de prendre la decisió final quant es produeix un conflicte dins el seu cap que quasi el torna boig.

En aquesta història podem trobar molts tòpics en les relacions amoroses. Primerament veiem que els tres protagonistes formen un triangle amorós on l’home ha de triar entre dues dones. Normalment en la vida real les dones acabarien barallant-se encara que una d’elles tingués la raó. Però, el director ens fa veure dos dones diferents que per a res contacten l’una amb l’altra. Una representa el be, la raó, parle de l’esposa, sempre tractant-lo adequadament i guardant-se el dolor per a si mateixa. En canvi, l’altra dona de ciutat, representa el mal, la luxúria, o per contraposició l’irracionalitat. No l’importa per a res trencar un matrimoni, queda amb l’home d’amagades e inclús li recomana assassinar la seua esposa. Les dues son com les dos parts de la consciencia, dos parts contraries per les que ha de optar, el be o el mal, una decisió sols pròpia del ser humà. L’altre tòpic que podem trobar es curiós, i es que les dones tornen bojos als homes, mai millor dit. També veiem com el amor cega a les persones, pot dur-les a fer barbaritats. A banda, també veig una distinció o contraposició en quant a la gent de ciutat i la gent de poble. La primera, jo diria que es un poc mes boja, cada u va per a ell, mentre que la vida de camp es més calmada i les persones es preocupen pels demés, com per exemple la amistat i solidaritat que hi ha entre els habitants del poble que van tots junts a buscar la dona perduda a la tempesta.

Però si hi ha una raó per la que m’agrada’t aquesta pel·lícula es per ser tota una lliçó sobre l’estupidesa de les persones, i es que ens mostra comportaments on ens fem mal a nosaltres mateixa per culpa de no parar-nos a pensar. Per exemple, les persones no apreciem el que tenim i de vegades podem perdreu si no tenim interès. El protagonista te una família feliç, però així i tot s’arrisca a perdre-la per una dona a la qual a penes coneix. Altre error típic, deixar-nos manipular pels altres, amb falses promeses i mentires que ens fan fer coses de les quals podem penedir-nos. Tampoc fem cas a les recomanacions dels amics o familiars, quan realment son les persones de mes prop les que es preocupen per nosaltres. Altra lliçó que ens dona la pel·lícula es que hem de tindre en compte el que desitgem, perquè tal vegada passe de veritat. El protagonista al principi vol matar la seua esposa, però quant després creu que ha mort en la tempesta es conscient de l’error que estava apunt de cometre.

L’avarícia i el desig de tenir algo millor, inalcançable, un somni irreal, ens fa oblidar-nos del que tenim, i sols en perdreu es quant ens donem conter del que hem deixat anar. I es que de vegades perdem el temps buscant la persona ideal quant en realitat no ens donem compte que la tenim al costat. El protagonista esta prop de perdre una esposa que es preocupa realment per ell, una família ideal i un estil de vida rural al que pertany, simplement pel desig de tenir a la dona de la ciutat, guiat per la superficialitat i sense tindre en compte la seua forma de pensar. Es la mateixa historia de sempre, les persones per a buscar la seua parella es guien per l’imatge, després ocorre que comencen els problemes, es donen conter de que l’actitud de l’altre no es la desitjada, que no tenen res en comú i que ni tan sols es preocupen per l’altra part. En canvi, si començaren fixant-se en la personalitat la probabilitat de fracàs seria molt menor. En el amor, moltes vegades son les pròpies persones les que es creen fantasies, les que atribueixen als seus amors virtuts que no tenen. D’aquesta forma cada vegada creix mes el nostre interès per l’altra persona, autoalimentat per nosaltres mateixa. Però pot arribar un moment en el que veiem la realitat, que l’altra persona no es tal i com pensem. Al protagonista de l’historia li ocorre amb la dona de la ciutat, inclús creu que li convé anar-se’n amb ella, però quant torna en sí i fa us de la raó veu lo equivocat que estava. La dona de ciutat en canvi, compren molt be en que es fixen primerament molts homes, al ser tan superficials únicament necessita un bon maquillatge i un bon vestit per aconseguir el que vol. Es irònic que a la vida real també passa així, ixen de casa únicament preocupades per la imatge, per mostrar-se, però després moltes es queixen de que les veuen com objectes.

En quant al significat del dia i la nit, veig molt encertat relacionar-lo amb la vida amorosa. Una relació que va bé, representada per el dia. La nit, la foscor, representa els problemes que comencen a haver-hi, que pot dur-los a trencar la relació, com per exemple un altra dona que es clava pel mig. Però finalment, amaneix, l’alegria de retrobar-se amb la parella. Es un nou dia, es com una nova oportunitat que ens dona la vida, la qual hem d’aprofitar. El director aconsegueix mostrar cada un dels aspectes de forma simple i comprensible. La dificultat afegida de ser una pel·lícula muda per a res repercuteix en el missatge de forma negativa, son els actors, amb una magnifica interpretació i una expressió tant facial com gestual perfecta els que ens conten el que ocorre sense perill de perdre el fil. Una pel·lícula imprescindible que de segur ens farà pensar, plena de veritats i consells que a tots ens vindrien be al llarg de la vida.


No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Antonia’s line.

Filed under Cine

Es difícil que aquesta pel·lícula no ens sorprenga, i es que tracta aspectes que tots nosaltres hem patit de ben prop. L’Història ens mostra com Antonia, des de el seu llit i apunt de morir reflexiona sobre tota la seua vida, al llarg de quatre generacions ens conta com ha afrontat cada contratemps, però sempre mostrant un caràcter fort i determinat, diferent a les dones d’aquell temps, al igual que la seua filla Daniella, la neta Teresa o la besnéta Sara. Que passaria si una dona fera el treball d’un home, ens escandalitzaríem? Tal vegada no, ja que cada vegada hi ha més igualtat entre gèneres. Treballs que abans feien sols els homes ara ho fan també dones, i al contrari. Però tot canvia si ens traslladem anys enrere, després de la segon guerra mundial, una època on les dones es quedaven en casa a cuidar de la família i els homes anaven al camp.

Així es aquesta pel·lícula. Amb una visió feminista ens mostra el pas del temps, ens fa pensar sobre el sentit de la vida, l’importància de les coses i com ens oblidem que ens fem vells, de que el temps passa i de vegades no el aprofitem com deuria ser. Sols som conscients del temps que ha passat quant estem davant la mort, es ahí quant reflexionem sobre el que realment hem fet de profit, que haguérem canviat o de que ens penedim. Així i tot, no es tracta d’un drama, sinó que el relat es conta de forma humorística, canviant els estereotips establerts en aquella època. El cas es que tot gira sobre Antonia, la vida de totes les persones és com és gracies a aquesta dona lluitadora i orgullosa de sero, que afronta els problemes de manera senzilla i exemplar.
Tal com dic, la característica més destacada que trobe a la pel·lícula es aquest feminisme que el director ha volgut imposar a la visió de la realitat e inclús exagerar-la. Ens mostra una dona autosuficient que du endavant la casa y la seua familia, unida a pesar de les diferencies que hi ha entre cada una de les dones. Per exemple, Antonia es una dona de camp, Daniella es lesbiana, Teresa es una intelectual i per últim, Sara que tan sols es una xiqueta. El secret es ser una persona pacient i comprensiva, ja que com se’ns mostrarà mes endavant, la vida es massa curta com per a discutir per tonteries. Podríem dir que mentre que les dones representen el sentit comú, el director es burla de les actituts masclistes. Podem veure a una escena, com al entrar Antonia i Daniella al bar, els homes comencen a xiular. A continuació un pare es mostra orgullós dels dos fills seus mentre que a la única filla la maltracten encara i tot que es retrasada. Aquest tracte es repeteix amb un altre retrasat i els dos acaben vivint feliçment junt a Antonia, que es qui els defèn i els dona confiança. Hi ha escenes on podem veure a Antonia d’agricultora, Daniella pintant la casa, o inclús que l’enterradora es una dona. D’homes únicament es salven de la crema el ferrer, que es la parella d’Antonia i “Dedos torcidos”. Els dos son bones persones amb qui es pot confiar, diferents a la resta dels homes del poble. Cal indicar com també es critica la hipocresia de la iglesia davant el sexe, ja que mentre que ho critica, el cura fa el que vol d’amagades. L’actitud del poble també ens es familiar, un poble xicotet on tots escodrinyen la vida dels demés però callen davant un acte maliciós. Y per últim la mort, que se’ns mostra distinta depenent del protagonista, si es una persona volguda es dramàtica, però si es mor algú que ens fa mal, inclús ens llevem un pes de damunt, encara que no ho reconeguem obertament.

Per la meua part, dir que mai havia sentit parlar d’aquesta pel·lícula, però en quant la vaig veure vaig disfrutar de valent. I es que cada moment te el seu toc humorístic, de burla, inclús apareixen imaginacions fantasioses que tenen els personatges, igual que nosaltres de vegades deixem volar la imaginació rient-nos de la realitat. En quant a la visió feminista, encara que defén la posició de la dona, de vegades arriba a desvirtuar-la o almenys a mostrar-les en accions que son criticades quant les fan els homes. Per exemple quant Daniella utilitza per als seus propòsits els homes, o quant Teresa deixa de banda els intel·lectuals i prefereix als altres amb millor imatge. En aquest cas em fa l’efecte que també es burla de la hipocresia que hi ha en molts pensaments feministes quant critiquen als homes que utilitzen a les dones o es guien pel físic. Es sols la meua opinió, però aquesta respon a uns plantejaments que podem trobar a la pel·lícula, molt recomanable, divertida i que a ningú deixarà indiferent. Ens farà pensar si realment les coses de les que ens preocupem son tan importants, o si valdria la pena viure la vida amb alegria i bon humor.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

American History X.

Filed under Cine

Crec que hi hauran poques persones que no han vist aquesta pel·lícula, almenys entre els joves de ara. Ja siga per interès propi, per recomanació o inclús tractada a l’escola, aquesta historia ens val per comprendre diverses causes de la violència juvenil, el racisme, etc. Per a aconseguir el seu missatge es fa ús d’un relat impactant i unes escenes que no deixen ningú indiferent. Així es la vida, o se’ns mostra tan real i crua com és en veritat o no ens adonem del que passa.

El relat comença quant en resposta a les bandes de joves negres comença a formar-se un grup neonazi. El protagonista, Derek, es el líder del grup al carrer, baix l’influencia d’un home totalment racista que els utilitza per a expandir les seues creences. Tot canvia quant una nit tres joves negres intenten robar la camioneta de Derek i aquest acaba matant-los, raó per la qual l’empresonen. Es ací on la seua personalitat canviarà i será conscient de lo equivocat que estava, a banda de veure com es salva de la mort gracies a un convicte de color. En acabar la condemna li espera un altre repte, i es que el seu germà menut, influenciat per la seua anterior ideologia esta clavat també al mon neonazi. Per a convèncer-lo haurà de contar-li tot el que ha passat a la presó. Aquest recull la historia del seu Derek a un treball que li han encomanat a classe, on relata com el moviment neonazi i el racisme han influït en la seua família. El treball es titula “Historia americana X”.

El valor d’aquesta pel·lícula radica en les lliçons que podem trobar dins ella. En concret la principal es que el odi no millora les nostres vides, al contrari. El protagonista al principi creu que el odi cap als negres es la solució, però en preguntar-li el professor si alguna cosa de les que ha fet amb aquesta ideologia ha millorat la seua vida es queda mut, al contrari, la ha empitjorat. Altra veritat es que la vida es massa curta com per a estar sempre enfadat. En quant a la manipulació dels joves, podem veure com les ideologies, encara que siguen cruels i equivocades cobren sentit dins de la multitud, quant es junta gent que sols pensa d’una determinada forma i no deixa lloc per a les altres opinions. Per exemple, el protagonista te el recolzament de la seua banda, però sobretot es veu clarament com la novia li dona la raó encara que ha hagut una discussió familiar on se li’n han anat les mans. Després, quant ens donem conter de que el nostre líder, el nostre il·luminat al qual seguiríem fins al fi del mon es un mentider ens venim avall i no hi ha cap consol que ens puga ajudar. A Derek li passa això quant veu que el cap del moviment neonazi ha estat utilitzant-lo, i lo pitjor es que ell mateix ha anat massa lluny i ha estat un cap de turc que ha pagat els plats trencats. No cal dir que el entorn familiar sol estar relacionat amb la ideologia personal, hi ha un moment de la pel·lícula on es recorda com el pare de Derek ja feia comentaris racistes. Al igual, Derek influeix en el seu germà menut.

En quant a detalls cinematogràfics o escenes dignes de ser recordades seleccionaria en primer lloc el moment en que Derek es detingut per la policia. En concret en el gest de la seua cara mentre es esposat. Es com si estigués drogat, mostrant un orgull i satisfacció, creient que es un heroi per haver matat els negres. Impacta pensar que una persona pot arribar a ser tan fanàtica com per a pensar així. Altre fet curiós en aquesta escena es que mentre que Derek creu estar defenent el país de la raça negra, les lleis establertes democràticament al seu país (el policia) son les que esta violant, i per elles van a condemnar-lo. Es a dir que ell mateix es contradiu, defenia Amèrica però realment s’ha tornat en contra dels ideals americans, com son la llibertat i la igualtat. Altre detall que he vist a la pel·lícula esta relacionat amb la venjança, fer com fan. El negre al que Derek fa posar la boca en terra per a trencar-li-la es el mateix que temps enrere li va fer sang a la seua boca d’un colp durant un partit de basket, es podria dir que la sang du mes sang.

Pel que fa a la visió de l’escola dins la pel·lícula es digna de ser analitzada. Per una banda es un lloc de convivència, on hi ha estudiants de diferent estatus social, raça i gènere, i per tant mes procliu a que hi hagen conflictes. Per altra banda també es vista com un lloc de reinserció, educació i integració. Cal destacar la figura del professor d’història que no vol deixar perdre els seus estudiants, creu que sempre hi ha esperança ja que “de la mateixa forma que ha aprés tonteries, pot oblidar-les”.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Sin perdón.

Filed under Cine

Hi ha que veure les persones com canvien la seua forma de pensar quant el fet els toca de prop. Quant una persona mereix ser perdonada i quant no? Davant els delinqüents la societat ha establert unes lleis mes o menys justes, però es curiós, quant la delinqüència ens afecta personalment cap de nosaltres estem d’acord amb el càstig imposat, sempre clamem venjança e inclús desitgem un mal del qual ens turmentaríem si el fet ens fora llunyà. Aquest es un dels temes principals de la pel·lícula “Sense perdó”. Ací se’ns mostra el que ocorria a l’oest, un lloc on de segur que podríem obtenir aquesta venjança personal, on les lleis no son massa sòlides i les visions que te la gent sobre els delinqüents son ven distintes.

L’historia comença quant uns salvatges maltracten i tallen la cara a una prostituta després d’una discussió. Lo injust del cas comença quant, mentre que les prostitutes en aquest mon son vistes com basura, els agressors son solament uns xics treballadors els quals no poden ser castigats durament sols per un fet puntual. El sheriff aparenta ser just e imparcial dins de lo possible, però les prostitutes creuen que es mereixen un càstig molt mes dur. Es ací quant apareix la figura de Clint Eastwood, un vell pistoler retirat que junt amb dos companys, anirà a la caça dels agressors. Ell no te res a veure amb les prostitutes, la única raó que até es la seua pròpia moral i la necessitat d’obtindre diners per fer el treball. Per a ells, la vida dels agressors no te importància, es l’oest i ací manen els diners.

El que m’atrau d’aquesta pel·lícula es la forma en que es presenten els personatges davant l’espectador. Si pensem fredament, els tres pistolers van a matar als agressors per diners. Així i tot durant tota la historia es crea un ambient entorn a ells que ens fa veure’ls com herois. D’alguna manera ens posem de part de les prostitutes, no estem d’acord amb una llei injusta i la mort com a càstig es veu adequà. Llavors, ens preguntem, mereixen el perdó aquestes persones o mereixen la mort? La decisió varia segons la persona, però sobretot, de la visió que puga tindre aquesta dels fets. Tot canvia quant a més, veiem un Clint Eastwood que trenca tots els esquemes, l’heroi que ací apareix era abans un assassí de dones i xiquets, un alcohòlic. Com pot ser que aquest personatge ara vulga ser solidari amb les prostitutes? La veritat es que les persones, almenys com se’ns mostra en la pel·lícula canvien amb el temps. Aquest protagonista ho va fer quant troba a la dona de la seua vida, tots es compadien de la xica, però inexplicablement acabà sent un gran pare de família. El canvi el veiem tant en l’actitud personal com al físic, aquell home temut per tots ara es un vell al que li costa fins i tot cavalcar. Es la màgia d’aquesta pel·lícula, ací no hi ha topics, res es el que pareix. Les prostitutes (per cert, les úniques dones que apareixen) son pobres dones tractades injustament, els herois son vells i amb un passat turbulent com si fossen àngels de la guarda però vestits de dimonis, la justícia injusta… Volent dir que no tot deu ser com pensem, depèn de la mirada de cadascú.

Dins de tot aquesta trama trobem valors com l’amistat, entre els pistolers, entre les prostitutes, etc. La importància de la família, on Clint Eastwood es fa càrrec dels dos fills i sent de jove un bandoler ara intenta educar-los lo millor possible. La lleialtat entre companys, per exemple quant un dels pistolers es torturat per no voler trair als altres, o la lleialtat en el matrimoni, encara que la dona del protagonista fa temps que morí aquest encara la conserva a la seua memòria. La solidaritat, tant dels pistolers amb les prostitutes com al contrari. El orgull de les persones, a qui els costa acceptar els canvis que han patit, que ja no son els mateixos que de joves. I tal vegada el més important, la confiança cap al company que tenim al costat. A banda, trobem actituds que son mes pròpies de l’època actual, per exemple tenim la ignorància i impulsivitat dels joves, com el que ajuda al protagonista. O la forma de mentir que tenen les persones, de vegades piadosament per tal de no ferir als demés, o de vegades exagerant els fets, tal com fa Clint Eastwood amb el seu company quant li conta les agressions a les que han estat sotmeses les prostitutes per tal de convèncer-lo.

Personalment crec que es un dels millors westerns de l’historia. I es que ho te tot, el que he dit anteriorment i altres aspectes dels quals podríem seguir parlant. Es clar que no podia ser tan completa si no fora per la magnifica actuació dels actors i la immillorable recreació dels escenaris, amb una fotografia molt ben cuidada. En quant al ritme, dir que es manté la tensió i es capta l’atenció del espectador al llarg de la historia, i curta no és. Crec que la gent esta molt equivocada quant sent la paraula western, de seguida tenen la imatge de John Wayne vestit impecablement, amb la diligencia, protegint les dones mentre disparen contra una infinitat de indis maleïts que antes et dorms veient-la que s’acaben de morir. Al contrari, westerns hi ha per a tots els gustos, i en quant al meu gust, preferisc aquestes on ni tan sols hi ha indis, on no es necessari tant de tir i l’oest es com era, brut i ple de pols, ja siga a les pel·lícules de Clint Eastwood, del director Sergio Leone o dels divertits Bud Spencer i Terence Hill.

No responses yet

gen. 10 2009

Profile Image of David Bello

Cine a Bollywood: Lagaan.

Filed under Cine

Una sensació pareguda a la vostra en llegir el títol vaig tindre aquell moment. De que anirà açò? Serà interessant? Així i tot vaig decidir continuar per tal de comprovar-ho. Amb un poc d’indecisió vaig introduir el DVD al lector de l’ordinador, pensant que devia estar boig. No vas a tardar mes de mitja hora en traure’l, em vaig dir a mi mateix. Simplement es tractava d’una pel·lícula, però no una qualsevol. El seu títol era “Lagaan: Érase una vez en la india” i la inseguretat es devia a que seria la primera pel·lícula india que veia, d’una durada de quasi quatre hores, subtitulada i amb unes escenes on en qualsevol moment els actors es posarien a ballar coreografies que podríem considerar ridícules.

Mes o menys em feia una idea del que m’esperava ja que m’havia informat un poc a Internet sobre el tipus de cine que es feia a Bollywood. Així i tot, com si fos un repte personal, estava disposat a intentar-ho.
Tot havia començat temps enrere, quant per primera vegada vaig sentir parlar de Boollywood, l’industria cinematogràfica d’India i la més gran del mon. Va ser a una noticia del diari i em va sorprendre que aquest país fos el major productor de cine, inclús per davant dels Estats Units, cosa no tan descabellada si pensem que hi han quasi tants indis com chinesos al mon. També em va estranyar que al nostre país no es parlara d’una industria tan gran, almenys per ara. En aquell mateix moment em vaig proposar que devia veure alguna pel·lícula d’aquestes. Si soc sincer m’agrada molt el cinema i ja estava un poc cansat de remakes hollywoodians i continuacions on la paraula trilogia es queda curta. Per altra banda, i per molts prejudicis que tinguem, crec que hi ha que ser curt de mires si pensem que en centenars de pel·lícules que es produeixen al any a India no hi haurà cap bona, encara que els haja eixit així de bona per equivocació. Tal vegada pensem que moltes seran de baix pressupost i es veritat, però de segur que idees no en falten, al contrari que a Hollywood.
El que he dit avanç va dirigit a la típica persona que desprestigia ja siga el cine indi, la música dels Balcans, la cultura oriental, les tradicions africanes, etc. Qui em coneix ja sap que en aquest aspecte soc un poc friki, de vegades la gent s’estranya quant busque música d’altres països o pel·lícules que no son precisament comercials. La raó es que pense que tota forma de cultura deuría causar un mínim interès. Podem compartir els gustos o no, però moltes vegades tot es deu a la subjectivitat, la falsa imatge, el desconeixement i les influències negatives sobre aquests llocs. Personalment no suporte les persones que pensen que el mon ha de ser tal com el veiem ací, tots els demés són estranys i tot ho critiquen sense tindre ni idea del que parlen, amb un clar etnocentrisme on es pensen que lo nostre es lo millor i els demés van per darrere. Ací vindria molt be el refrany “dime de que presumes y te dire de que careces”, es a dir, preocupem-nos més en millorar nosaltres abans d’opinar sobre els demés. Deuríem ser mes humils i explorar el món, informar-nos e intentar comprendre els gustos d’altres, tal vegada inclús siguen més coherents que els nostres. Ací em dedicaré sols a exemplificar-ho amb el cine.
A la l’India el cine es viu d’una altra manera, és com un fenomen social. Els actors son com herois, marquen les tendències, a la radio es sent la música de les pel·lícules i al cine van famílies senceres per tal de passar una vesprada divertida. A molts no els entra en el cap aquesta concepció de cine, i jo em pregunte, si mil milions de indis disfruten així, qui es el estrany? Abans de res, reconèixer que no soc cap expert sobre el cine indi, sols m’he informat un poc i n’he sentit parlar, si alguna cosa de les que dic no es correcta i em podeu rectificar ho agrairé. Per ara sols he vist dos pel·lícules d’aquest país, aquesta que comentaré de seguida i “Black” , de la que intentaré parlar mes endavant si tinc temps. Tal i com he dit, la meua primera experiència amb el cine indi va ser aquesta pel·lícula (Lagaan), escollida a l’atzar entre algunes recomanades a Internet. Com podreu imaginar estava convençut que no m’agradaria o que, acostumat al cine occidental, no podria suportar tantes hores davant la pantalla.
El argument es un tant curiós. A finals del segle XIX en una aldea d’India la falta de pluges castiga durament la collita. La zona esta controlada per l’exèrcit britànic, el qual els ofereix protecció a canvi de un impost anomenat “Lagaan”. El problema principal ve quant el capità britànic vol augmentar el impost als agricultors, cosa impossible degut a la mala temporada que hi ha. Els agricultors, ja no ho aguanten més i protesten, però el capità els proposa un repte per tal d’humiliar-los. La decisió de llevar o augmentar el Lagaan dependrà d’un partit de criquet. Un deport anglès al qual els indis no havien jugat mai. Així i tot, finalment i com que ja estan mig arruïnats accepten l’aposta. Encara que la pel·lícula gira al voltant del partit de criquet, on s’enfronten indis i anglesos, podem trobar en ella aspectes de tots els gèneres: acció, drama, romanticisme, musical, comèdia, històric, etc. Aquesta es una de les coses a reconèixer del cine indi, com, en una mateixa pel·lícula tracten tots els gèneres possibles, tal com es la realitat i no tancant-se amb un sols gènere com al cinema occidental.

Bé, no us conte més. Ara us dic la meua reacció. Us assegure que mai haguera pensat que m’agradaria tant. El fet de durar 220 minuts no va tindre cap importància, durant tota la pel·lícula em vaig divertir. El secret crec que es simplement aquest, que el cine indi es fa pensant en que el públic disfrute una bona estona. Al llarg de la pel·lícula, sense adonar-te’n creix en l’espectador una afinitat cap als agricultors, unes persones amb dificultats que fan front a les adversitats, la injustícia i la tirania del poder amb tot el ingeni que poden. És en el partit de criquet on més t`emociones, ja que sents cada jugà, cada encert el vius com si fos el teu equip de futbol, et poses trist, tens ràbia, et rius, com si tu mateix anares a patir el mateix destí que aquestes pobres persones. He de dir que jo en la vida havia vist un partit de criquet i per tant era un deport totalment desconegut, però, gracies a la senzillesa i el que esta en joc per als agricultors us assegure que et tornes un autèntic “hincha”. En quant als temuts balls de Bollywood, reconec que estan molt encertats, inclús la pel·lícula perdria si no estigueren, això si, amb unes coreografies molt gracioses que no tenen cap desperdici. Per altra banda els herois són un grup de personatges molt variats, cada un de la seva mare, cosa que li aporta més diversió l’historia.

fAcí esta el secret d’aquesta pel·lícula, la magia de Bollywood. La capacitat de connectar amb el públic, de fer que s’emocione, que es s’identifiquen amb els protagonistes, que la música i els balls expressen realment l’alegria o tristesa de l’escena, etc. No es això el objectiu del cine? Divertir a l’espectador?. Es impressionant com un simple partit de criquet pot ser el centre de una història èpica de lluita i sacrifici. Com anava a pensar que m’ho passaria així de bé amb una pel·lícula tan diferent?. Per tant, després d’aquesta experiència personal i les conclusions extretes, a banda de recomanar aquesta pel·lícula, crec que mai hem de criticar sense informar-nos, ni opinar sense tindre cap criteri. No sols es la nostra cultura la que ha de marcar les pautes, sinó que en la diversitat i la interculturalitat podem trobar la qualitat. Es convenient que nosaltres mateixa busquem el que realment ens agrada, no estar mediatitzats per la publicitat ni tancar-nos amb el que ens ofereix el nostre context més directe. Hem d’aprofitar les oportunitats que ens dona Internet per a conèixer el mon, així que us propose explorar altres cultures, pot ser que en alguns aspectes siga la nostra la que deuria aprendre d’elles.

No responses yet