gen. 10 2009

Cine a Bollywood: Lagaan.

Posted at 19:06 pm under Cine

Una sensació pareguda a la vostra en llegir el títol vaig tindre aquell moment. De que anirà açò? Serà interessant? Així i tot vaig decidir continuar per tal de comprovar-ho. Amb un poc d’indecisió vaig introduir el DVD al lector de l’ordinador, pensant que devia estar boig. No vas a tardar mes de mitja hora en traure’l, em vaig dir a mi mateix. Simplement es tractava d’una pel·lícula, però no una qualsevol. El seu títol era “Lagaan: Érase una vez en la india” i la inseguretat es devia a que seria la primera pel·lícula india que veia, d’una durada de quasi quatre hores, subtitulada i amb unes escenes on en qualsevol moment els actors es posarien a ballar coreografies que podríem considerar ridícules.

Mes o menys em feia una idea del que m’esperava ja que m’havia informat un poc a Internet sobre el tipus de cine que es feia a Bollywood. Així i tot, com si fos un repte personal, estava disposat a intentar-ho.
Tot havia començat temps enrere, quant per primera vegada vaig sentir parlar de Boollywood, l’industria cinematogràfica d’India i la més gran del mon. Va ser a una noticia del diari i em va sorprendre que aquest país fos el major productor de cine, inclús per davant dels Estats Units, cosa no tan descabellada si pensem que hi han quasi tants indis com chinesos al mon. També em va estranyar que al nostre país no es parlara d’una industria tan gran, almenys per ara. En aquell mateix moment em vaig proposar que devia veure alguna pel·lícula d’aquestes. Si soc sincer m’agrada molt el cinema i ja estava un poc cansat de remakes hollywoodians i continuacions on la paraula trilogia es queda curta. Per altra banda, i per molts prejudicis que tinguem, crec que hi ha que ser curt de mires si pensem que en centenars de pel·lícules que es produeixen al any a India no hi haurà cap bona, encara que els haja eixit així de bona per equivocació. Tal vegada pensem que moltes seran de baix pressupost i es veritat, però de segur que idees no en falten, al contrari que a Hollywood.
El que he dit avanç va dirigit a la típica persona que desprestigia ja siga el cine indi, la música dels Balcans, la cultura oriental, les tradicions africanes, etc. Qui em coneix ja sap que en aquest aspecte soc un poc friki, de vegades la gent s’estranya quant busque música d’altres països o pel·lícules que no son precisament comercials. La raó es que pense que tota forma de cultura deuría causar un mínim interès. Podem compartir els gustos o no, però moltes vegades tot es deu a la subjectivitat, la falsa imatge, el desconeixement i les influències negatives sobre aquests llocs. Personalment no suporte les persones que pensen que el mon ha de ser tal com el veiem ací, tots els demés són estranys i tot ho critiquen sense tindre ni idea del que parlen, amb un clar etnocentrisme on es pensen que lo nostre es lo millor i els demés van per darrere. Ací vindria molt be el refrany “dime de que presumes y te dire de que careces”, es a dir, preocupem-nos més en millorar nosaltres abans d’opinar sobre els demés. Deuríem ser mes humils i explorar el món, informar-nos e intentar comprendre els gustos d’altres, tal vegada inclús siguen més coherents que els nostres. Ací em dedicaré sols a exemplificar-ho amb el cine.
A la l’India el cine es viu d’una altra manera, és com un fenomen social. Els actors son com herois, marquen les tendències, a la radio es sent la música de les pel·lícules i al cine van famílies senceres per tal de passar una vesprada divertida. A molts no els entra en el cap aquesta concepció de cine, i jo em pregunte, si mil milions de indis disfruten així, qui es el estrany? Abans de res, reconèixer que no soc cap expert sobre el cine indi, sols m’he informat un poc i n’he sentit parlar, si alguna cosa de les que dic no es correcta i em podeu rectificar ho agrairé. Per ara sols he vist dos pel·lícules d’aquest país, aquesta que comentaré de seguida i “Black” , de la que intentaré parlar mes endavant si tinc temps. Tal i com he dit, la meua primera experiència amb el cine indi va ser aquesta pel·lícula (Lagaan), escollida a l’atzar entre algunes recomanades a Internet. Com podreu imaginar estava convençut que no m’agradaria o que, acostumat al cine occidental, no podria suportar tantes hores davant la pantalla.
El argument es un tant curiós. A finals del segle XIX en una aldea d’India la falta de pluges castiga durament la collita. La zona esta controlada per l’exèrcit britànic, el qual els ofereix protecció a canvi de un impost anomenat “Lagaan”. El problema principal ve quant el capità britànic vol augmentar el impost als agricultors, cosa impossible degut a la mala temporada que hi ha. Els agricultors, ja no ho aguanten més i protesten, però el capità els proposa un repte per tal d’humiliar-los. La decisió de llevar o augmentar el Lagaan dependrà d’un partit de criquet. Un deport anglès al qual els indis no havien jugat mai. Així i tot, finalment i com que ja estan mig arruïnats accepten l’aposta. Encara que la pel·lícula gira al voltant del partit de criquet, on s’enfronten indis i anglesos, podem trobar en ella aspectes de tots els gèneres: acció, drama, romanticisme, musical, comèdia, històric, etc. Aquesta es una de les coses a reconèixer del cine indi, com, en una mateixa pel·lícula tracten tots els gèneres possibles, tal com es la realitat i no tancant-se amb un sols gènere com al cinema occidental.

Bé, no us conte més. Ara us dic la meua reacció. Us assegure que mai haguera pensat que m’agradaria tant. El fet de durar 220 minuts no va tindre cap importància, durant tota la pel·lícula em vaig divertir. El secret crec que es simplement aquest, que el cine indi es fa pensant en que el públic disfrute una bona estona. Al llarg de la pel·lícula, sense adonar-te’n creix en l’espectador una afinitat cap als agricultors, unes persones amb dificultats que fan front a les adversitats, la injustícia i la tirania del poder amb tot el ingeni que poden. És en el partit de criquet on més t`emociones, ja que sents cada jugà, cada encert el vius com si fos el teu equip de futbol, et poses trist, tens ràbia, et rius, com si tu mateix anares a patir el mateix destí que aquestes pobres persones. He de dir que jo en la vida havia vist un partit de criquet i per tant era un deport totalment desconegut, però, gracies a la senzillesa i el que esta en joc per als agricultors us assegure que et tornes un autèntic “hincha”. En quant als temuts balls de Bollywood, reconec que estan molt encertats, inclús la pel·lícula perdria si no estigueren, això si, amb unes coreografies molt gracioses que no tenen cap desperdici. Per altra banda els herois són un grup de personatges molt variats, cada un de la seva mare, cosa que li aporta més diversió l’historia.

fAcí esta el secret d’aquesta pel·lícula, la magia de Bollywood. La capacitat de connectar amb el públic, de fer que s’emocione, que es s’identifiquen amb els protagonistes, que la música i els balls expressen realment l’alegria o tristesa de l’escena, etc. No es això el objectiu del cine? Divertir a l’espectador?. Es impressionant com un simple partit de criquet pot ser el centre de una història èpica de lluita i sacrifici. Com anava a pensar que m’ho passaria així de bé amb una pel·lícula tan diferent?. Per tant, després d’aquesta experiència personal i les conclusions extretes, a banda de recomanar aquesta pel·lícula, crec que mai hem de criticar sense informar-nos, ni opinar sense tindre cap criteri. No sols es la nostra cultura la que ha de marcar les pautes, sinó que en la diversitat i la interculturalitat podem trobar la qualitat. Es convenient que nosaltres mateixa busquem el que realment ens agrada, no estar mediatitzats per la publicitat ni tancar-nos amb el que ens ofereix el nostre context més directe. Hem d’aprofitar les oportunitats que ens dona Internet per a conèixer el mon, així que us propose explorar altres cultures, pot ser que en alguns aspectes siga la nostra la que deuria aprendre d’elles.

No responses yet




Comments RSS

Deixa un comentari


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 10 10 ?